que de vegades tornen d'algun racó remot
del nostre interior, on descansen aliens
al nostre dia dia, a la nostra bogeria per viure ràpid.
La meva tieta, és el fil conductor d'aquests records
que encara em lliguen amb la meva infantesa,
és l'espurna que desperta en mi el que un dia vaig ser.
Com un far enmig de la tempesta,
en una nit negra sense lluna,
guia el rumb dels meus pensaments dibuixant
de nou records gairebé esvaïts,
a través de la seva memòria imperible,
retornant al meu rostre el somriure d'aquell nen
que xipollejava en els tolls i fregava el cel
amb la punta dels dits,
en aquell gronxador empès per ella.
La meva tieta és la guardiana de la meva infantesa
i un dels pocs vincles d'aquells
temps innocents i feliços.
Gràcies tieta...
T'estimo
No hay comentarios:
Publicar un comentario